Carrer Rossell

24.03.2021

El carrer Rossell va des del carrer d’Arenys fins el carrer de Fastenrath, cantonada carrer de Sant Crispí. El carrer, com tots els del barri de La Taxonera, estaven sense asfaltar i era més un camp que un carrer. 

Els veïns

Als anys 50, pujant des del carrer d’Arenys a mà dreta hi havien unes casetes individuals molt modestes on vivia gent treballadora. En una d’elles, vivia un matrimoni gran i tenien un jardí posterior on cultivaven algunes verdures i fruites. La meva mare m’enviava quan necessitava menta, farigola o alguna herba olorosa. Ella petita i prima sempre s’afanyava a buscar-les al jardí i te les oferia amb bona disposició. Amb el matrimoni vivien dues filles. La petita era soltera i treballava a un laboratori de l’avinguda del Tibidabo. Anava caminant, com tothom en aquell temps, sempre de pressa pels carrers sense asfaltar del barri. La filla gran, la Paca, era suposadament vídua perquè el seu marit havia desaparegut durant la guerra.  La Paca era la pentinadora del barri i anava per les cases pentinat i preparant a les nenes per fer la primera comunió o a les núvies per casar-se, per tant era un nexe entre els veïns i tothom l’estimava.

A continuació hi havia “El Pasillo”, era un passadís amb unes sis o set cases molt modestes. Algunes d’una sola habitació i un espai comú per la resta de necessitats. A l’inici del passadís hi havia un espai ocupat per un burro que era d’un matrimoni que vivia al passadís. El recordo renillar tot el dia. Era la música de fons del carrer.

En aquest “pasillo” hi vivien gent treballadora amb fills, però en algunes cases vivien unes famílies que es dedicaven majoritàriament als robatoris. Mai robaven al barri i respectaven als veïns. Per a mi, una nena petita, era fantàstic veure la vida d’aquesta gent totalment desacomplexada i feliç. Per carnaval, malgrat que estava prohibit disfressar-se, les dones es disfressaven i corrien pel carrer fent broma. Moltes nits es barallaven i jo em quedava escoltant les baralles a l’altre costat del forjat de la meva casa. A l’endemà quan tu pensaves que s‘havien matat, sortien com si res hagués passat.

A vegades, com que no sabien llegir ni escriure em dibuixaven alguna cosa amb forma de número i jo els hi deia quin número era. Havien memoritzat, en forma de dibuix,  el número de cel·la de la presó a on tenien algun familiar. Una vegada, pel què semblava, havien robat una peça de tela de color rosa i pocs dies després, totes les dones anaven vestides de color de rosa. No tenien aigua directe a les cases i pujaven per la muntanyeta que quedava al costat de casa, fins a la font. La font era un punt de trobada per assabentar-te del que passava al carrer. Aquest camí el feien els nens, moltes vegades al dia. B aixaven corrent amb els cubs de zinc, un a cada mà i mai queien. Recordo molt a un nen que es deia Juanito. 

A l’altre banda del carrer hi havia una casa que tenia unes escales per pujar a la porta i les nenes i els nens jugàvem molt en aquell espai. Després hi havia un petit mur que donava als horts i patis, que atès el desnivell del carrer, quedaven enfonsats i que corresponien a les cases del carrer d’Arenys. Aquell espai tenia un esglaó al peu del mur i els nens i les nenes ens assèiem per explicar-nos històries. Era el punt de trobada quan volies jugar t’esperaves allí i aviat arribava algú. Jugàvem a fet i amagar, a la xarranca i a saltar la corda. Al lloc li dèiem la paleta. Al carrer hi vivia un gos que no tenia amo i es deia Tiberi. Tots els nens jugàvem amb ell.

Després hi havia una casa enfonsada que tenia l’entrada pel carrer d’Arenys i dues cases amb dos habitatges cada una. La primera tenia un pati amb un presseguer que a la primavera, com molts altres arbres de les cases amb pati, s’omplia de flors. Allí vivia el Santiago amb la seva dona, la Paquita i la seva filleta la Dorita. La Dorita va ser i continua sent la meva amiga de l’anima. Vam néixer amb un mes de diferència i vam estar tota la infantesa juntes. El Santiago havia vingut amb la seva germana, els seus quatre fills i la seva cosina amb els seus cinc fills, caminant des del seu poble de Terol. Durant el camí els hi van passar multitud de vicissituds.

A la casa que hi havia per sobre, vivia la senyora Carmen, el seu marit Pepito i la seva filla Roser. Tenien una terrassa on feien molta vida i era fàcil passar pel carrer i quedar-te parlant amb ells una estona. El senyor Pepito conduïa un camió i era molt hàbil per arreglar qualsevol cosa, tant, que havia una frase quan es trencava alguna cosa; “ja ho arreglarà el senyor Pepito”.

A l’altra casa vivíem nosaltres, la meva mare, vídua, la meva germana 5 anys més gran que jo i jo mateixa. La casa de la meva amiga Dorita tenia una finestra que donava al nostre pati i sempre estava oberta perquè per ella passàvem sense parar, de casa a casa tot el dia. Al nostre pati, la mare tenia pollastres, conills i ànecs. Jo tenia 20 mesos quan va morir el meu pare, com que la mare va haver de posar-se a treballar, vaig quedar, durant unes quantes hores al dia, cuidada per aquesta família que jo tenia com la meva. I els familiars d’ells eren com la meva família. A dalt nostre vivien els senyors Calvo amb les seves dues filles. 

Després hi havia una casa amb tres habitatges. A dalt vivia la senyora Maria, raó per la qual el meu pare, que venia d’Almeria com la senyora Maria, va acabar vivint al carrer de Rossell. La filla de la senyor Maria, la Joanita es va fer perruquera i va ocupar el lloc de la senyora Paca quan aquesta va deixar el barri a l’inici dels anys 60. La perruqueria era el centre d’informació del barri. Les dones feien cua per entrar i la Joanita, que era força espavilada, les ventilava a totes ràpidament. A sota vivia un matrimoni amb una filla i un fill. El matrimoni era del espanyol i els diumenges es podia sentir la ràdio on escoltaven el partit. El seu pati donava al meu i la dona parlava sola mentre rentava la roba i quan li preguntaves que passava et deia, no, “estos del español que lo estan haciendo muy mal”. 

El carrer se celebrava tot. A la primavera i comandades per una senyora del “pasillo” anàvem a buscar flors de les ginestes i fèiem un altar. Per Sant Joan, com per arreu del barri, fèiem la nostre foguera. Els nens recollíem fustes i tota mena de coses per cremar. E ra enorme i la nit de Sant Joan quedàvem bocabadats mirant com cremava. Dalt de tot de la foguera penjàvem un ninot.

La meva mare feia una coca que portava al forn que hi havia a una placeta a la cruïlla del carrer Besos i el carrer dels Àngels. Es feia una cua amb moltes dones, cada una amb la seva coca. Jo pensava que la de la mare era la millor. Després el forner la ficava al forn i quan acabava de cuinar-se cridava pel nom i les anàvem recollint. Entretant les dones parlaven mentre esperaven. Era tot un esdeveniment. Quan sortia la coca era fantàstic veure com havia quedat i esperàvem tot el dia el moment de menjar-la, que era a la nit.

A les nits d’estiu la gent sortia a prendre la fresca al carrer. S’explicaven tota mena d’històries sota els estels. Al “pasillo” hi havia un personatge que quan tenia calor treia el matalàs al carrer i dormia allí.

Quan plovia es formava un clot enorme i els nens aprofitàvem per ficar-nos a dins per jugar.

Quan el carrer ho permetia, i no hi havien gaires clots, passava un carro que venia peix, un altre venia gel per les neveres o qui no tenia nevera, pels cubs. També passava un senyor que li dèiem “el Heladero”. Venia gelats fets per ell. El dia que la mare podia comprar-me un o mig gelat era tot un esdeveniment. També hi havia més d’un drapaire. Nosaltres cridàvem al senyor Bernardo. Amb els diners que trèiem anàvem al cinema Mahón o Manón i també als de la plaça d’Ibiza.  

La gent del “pasillo” posava a assecar la roba per sobre dels matolls de la muntanyeta o bé posava un fil de costat a costat del carrer i penjava la roba. Per tant havies de retirar algun llençol per poder passar. Tot ho trobàvem normal. 

Un dia va venir un senyor amb una escala molt llarga i va col·locar un llum prop de la font. Jo estava molt contenta perquè podríem jugar més temps al carrer. A la tarda el senyor va tornar es va enfilar a l’escala i va desmuntar el llum. Va dir que s’havia equivocat de carrer. 

Als anys 50 només hi havien tres botigues. Una d’elles era la de la senyora Rosario. La gent pagava tot el que havia comprat quan cobrava a final de setmana o de mes. I gràcies això la gent podia menjar. Al carrer d’Arenys hi van continuar obrint botigues. I ja no teníem que anar al barri de Gràcia o a Horta a comprar. La botiga de la senyora Pepita i el senyor Anton, la peixateria de la senyora Mercedes, la carnisseria de la senyora Carmen i també la farmàcia, van donar un toc de modernització del barri.

Al carrer d’Arenys es feia la festa major. Posaven uns altaveus i dedicaven discs. Si era l’aniversari o el sant d’algú l’anunciaven i li dedicaven una cançó. A la nit havia ball i quan acabava, com a última cançó, feien el ball del fanalet. Anys més tard l’encarregat de les festes va ser el senyor Isidre. I des del seu bar es posava la música. El senyor Isidre, cada matí, regava el terra perquè no s’aixequés la pols.  El bar de l’Isidre era tota una institució. Molts homes anaven cada tarda a fer la partida de cartes o del domino. També anàvem a comprar les begudes. A l’altre costat del taulell hi havia el Pepe, sempre estava content i atent a tot. Feia un bon equip amb el senyor Isidre i la seva dona, la senyora Pilar. Una desgraciada nit, quan va plegar va agafar la seva moto i baixant pel carrer Balmes el va atropellar un cotxe de bombers. Va morir a l’acte. Va se un trasbals molt gran per tota la gent que se’l estimava.

A finals dels anys 50 va aparèixer el Sr. Leyva i va començar a fer-se una casa a un terreny del carrer on els nens jugàvem molt a fet i amagar. Més tard, quan la casa estava acabada va arribar, des de Granada, la seva família. La dona que era la germana del Pepe i les tres filles. Era un esdeveniment molt bo, teníem mes companyes per jugar. Més tard va néixer la seva quarta filla. 

Més tard va aparèixer el Sr. Gadea i va fer uns edificis de pisos. Alguns dels veïns van anar a viure a aquests edificis que tenien l’entrada pel carrer d’Arenys. La màgia es va començar a perdre. A unes de les finestres que donaven al carrer Rossell, vivia el Josep Gómez, conegut com a Dyango. Assajaven al menjador de la seva casa i se sentia des del carrer de Rossell.

Als anys seixanta va venir el pare Francisco. La història de la parròquia ja està molt documentada. Va ser un canvi pel barri. Es preocupava per tothom. Recordo que algunes vegades venia a prendre el cafè a casa, alhora que per la tele feien Bonanza. 

Vaig marxar del barri l’any 1971, encara que com que la meva família continuava vivint vaig continuar tenint contacte amb el barri per molts més anys.

Encara que fa 50 anys que vaig deixar el barri, per a mi continua sent el barri de les meves arrels. És com si hagués estat el meu poble que malauradament ha desaparegut. Però el record i l’estimació no ha minvat. 

Anna Pérez Gómez

Barcelona, 24 de març de 2021

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

D’acord amb la normativa de protecció de dades, us informem que les vostres dades personals es tracten a l’empara del tractament 0119 “Gestió de jornades, cursos o sessions informatives organitzades per l'Ajuntament de Barcelona”, amb la finalitat de participar del projecte Memòria Visual de Trinitat Vella, legitimada en base al vostre consentiment. Tret d’obligació legal, les vostres dades no seran cedides a tercers. Teniu dret a accedir, rectificar i suprimir les vostres dades, així com altres drets sobre les mateixes. Podeu consultar informació addicional sobre el tractament i la protecció de dades a www.bcn.cat/ajuntament/protecciodades
Així mateix, en compliment de la Llei de serveis de la societat de la informació 34/2002, d’11 de juliol, us indiquem que en informar el camp “correu electrònic” ens autoritzeu a emprar aquest mitjà per la realització de comunicacions directament relacionades amb la finalitat indicada.

Aquest lloc web fa servir cookies pròpies i de tercers per millorar l’experiència de navegació, i oferir continguts i serveis d’interès. En continuar la navegació entenem que s’accepta la nostra política de cookies. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca